Un xic de món
Paris
-Uau, ja som a Paris- vaig dir
Era al·lucinant, del no res eram a Paris.
-I ara que fem, eh? - va refunfunyar en Pol - sense ni un duro, perduts per l’estranger.
-La Tore Effieel, nemi- va demanar la Laia (en el seu idioma),
-Pff, quin pal!
-Si, anem-hi. A peu o amb ascensor- vaig preguntar, cosa que no havia d’haver fet.
-ASCENSOR!!!- va ser la resposta del Pol.
-A PEU!!!- va ser la de la Laia.
Al cap d’una estona ens vam posar d’acord, tot i les queixes del Pol, a peu.
Mala idea, quan no portavem ni mig camí:
-Col, coll. Amunt, amunt.
La Laia ja estava cansada. I, a qui li va tocar pujar-la:
-Oi que tu volies pujar a peu? Ara la portes tu!
Així que em va tocar pujar més de mitja torre Effiel, amb la Laia al coll. NEW RÈCORD GUINESS
Parantcada 10 minits, al final, molot final, vam arribar a dalt.
-Seure, necessito seure- vaig dir
-Tampoc es pwer tant, Laia baixem a peu- em va xinxar en Pol
Els nens seien i no deien res mentres la Laia corria feliç.
-Ella si que no s’ha cansat!-van exclamar els dos alhora.
La baixada va ser més ràpida (amb ascensor). Un cop abaix no s’haviem on anar. Ens vam posar a discutir.
-Ei, mileu al miau-miau. Té pupa.
En Pol, que era fan dels animals, el va agafar, es va treure un mitjó i li va enbenar la pota. Just en acabar, el gat va marxar corrents
-No el podem deixar sol, encara va coix- va salta en Pol
I així va començar una cursa que els va dur fins Notredam. Un cop agafat van seure.
-Si no m’equivoco, això és Notredam. Quina maravella! - vaig explicar, ja que d’història sóc de 10 O 11 (allò de 11 era BROMA, POMA )- qUI VOL ENTRAR-HI
sILENCI
-Es que.. em..em
-Em de curar el miau miau
-Això, ben dit Laia
Així que vaig entrar sol. Era tan maca, però taann ma….zz….z
-Laia, portem esperant més de mitja hora. Vols dir que no li a passat res, a l’Òscar
-Nemi, nemi
Vam entrar i el primer que vam veure va ser una muntanya de gent Què passava? Què feien?
Una cop dins del mogallon, jo m’havia adormit Després del meu récord… El polo em va treure ràpidament. Estava vermell com un tomàquet. Mai l’havia tan enfadat.
Un cop tranquils ens vam adonar al mig de París. Caminavem sense para
-I si li preguntem algú on som?-va dir el Pol, i dit i fet- Perdoni, on som?
-”Nous sommes le museé de Lubre- va dir la dona
-Merci- vaig dir-li- ja que hi som, entrem-hi
-De què és?
-De pintures, escultures… ART-li vaig explicar- Però anirem ràpid.
-I el miau-miau- preguntà la Laia
-L’amagarem a la motxilla-em vaig empescar- però ssshhh.
Així, vam entrar tots tres. quanerem dins el gat es va escapar. Els tres ens vam separar. L’haviem de trobar
Plof, havia xocat contra un guardià forçut i corpulent
-Què busques això?-em va preguntar amb cara de pocs amics- Fora! no s’havieu que està prohibit entrar amb animals
-Nos.. nosalters..
-Fora, i si us torno a veure pagareu una bona multa
Vam sortir amb la cua entre las cames i vam seure a les fons
-Agua, fem xip-xop!
Es van descalçar, peus a l’aigua i… tornaven a estar envoltats de colors flotant...
.jpg)
0 comentarios: