Contes
Laberint
Hi havia una vegada, dos nenes que eren la Maria i la Marta . Un dia, estaven passejant pel carrer quan es van trobar l’àvia de la Maria. L’àvia de la Maria els hi va dir que anessin al bosc.
Anaven caminant i es van cansar, van decidir parar a descansar. Es van arrepenjar a un arbre i van entrar a dins de l’arbre. Llavors van veure que era una mena de laberint. També hi havia un rètol que deia que per el laberint hi havia tresors. Van començar a caminar i caminar fins que a la Maria se li va ocorre que podia enfilar-se i veure la sortida. Van començar a intentar-se enfilar-se però la paret era molt alta fins que van aconseguir pujar però la sortida era a l'altre canto del laberint. També van veure que hi havia trampes i proves que havien de passar van baixar i van començar a caminar direcció de la sortida. Van trobar la primera prova. Havien de saltar per sobre una piscina plena de piranyes!! Van pesar que, com que elles eren ballarines que ho podrien saltar. Un, dos i tres ho van saltar sense cap dificultat. Van continuar caminant quan van trobar un sobre on hi havia una nota. A la nota, hi deia que per aquells laberints hi havia una bestia molt gran i pudent que corria per allà. Elles es van espantar i anaven amb molt de compte. Llavors es van trobar la segona prova, havien de passar per un túnel que hi havia trampes al terra. Van començar a passar i van veure que venia una pilota enorme i es van posar als costats perquè no les toques. Seguien caminant quan a la Marta se li va obrir una trampa que s’obria el terra. La maria la va ajudar perquè no caigués. Van sortir del túnel i es van trobar un bèstia, més ben dit la bestia!! La Marta i la Maria van començar a corre però es van trobar tancades en un lloc que hi havia un forat al terra, com que no tenien escapatòria van començar a tirar-se. Van anar a parar en un tobogan molt i molt llarg que mai s’acabava. Quan van arribar al final van trobar una sala plena de portes on hi deia: Aquesta es la sala de les portes nomes n’hi ha una de bona les altres seran tenebroses...
Van obrir la primera porta i van començar a sortir ratpenats. La Mata i la Maria van començar a cridar: Ahhhhh!! Van obrir la segona porta i van veure com una cosa es movia, amb molt por van tancar la porta. Van obrir la tercera i van trobar la porta correcta!! Al cap d’una hora de caminar es van topar amb un tauler d’escacs gegant que s’havia de creuar. Van caminar i de sobte el terra de la Maria es va enfonsar i va caure un peó. Van arrancar a corre fina que van trobar la sortida!!
En arribar a casa, l’avia els hi va dir: “Veieu, ara ja sou unes persones madures. Heu creuat el misteriós laberint. Per aquest fet us dono la insígnia de valentia i de companyeris-me. Ara cada vegada que feu un acte positiu, una insígnia.
Va ser així com, les dos amigues van aconseguir moltes i moltes insígnies.Piu i pou
Hi havia una granja, una com les de sempre amb els seus estables, els seus corrals... però tenia unes peculiaritats. Una d’elles es que s’organitzaven ells mateixos amb una “democràcia”. L’altre era que a les edats més petites dels animals anaven a un lloc anomenat “escola” on els ensenyaven a ser animals de cap a peus: a ser respectuosos, pacífics, les normes de la granja, el càrrecs, i els formaven per al seu futur. A “escola” hi anaven des de que neixen fins que arribaven als 5 anys de vida. Eren uns 5 anys molt intensos. Es distribuïen per uns grups molt estranys anomenats “classes”. A cada classe hi havia el típic animal pallasso, l’intel·ligent, el que té molta força de voluntat, el que li es igual tot, el que va a “l’escola” a passar l’estona...
Des de ben petits es repetia i es repetia que aquest 5 anys eren molt importants perquè amb aquests anys decidirien el seu futur dins la granja. En Piu anava era un “alumne” exemplar, sempre estava atent i respectava als companys. En canvi el Pou només venia a “classe” a passar l’estona. Tots dos tenien en comú el mateix objectiu: arribar a ser el metge de la granja. Quant van arribar a l’últim any d’escola, el Piu va treure molt bones notes. Tot al contrari va passar amb el Pou, va treure les pitjor notes de la classe però ell no li va donar importància. Els van informar que per ser metge havies de fer un anys més d’escola i hauries de fer un examen.
A l’hora de l’examen en Pou no va aprovar i no va poder complir el seu objectiu. Aquesta derrota el va fer arribar a la conclusió que els estudis eren més importants del que ell es pensava. I que per no dedicar-se als estudis ara no podria arribar al seu objectiu.
11 de setembre
11 de setembre
Vaig agafar la senyera a corre-cuita i vaig sortir al carrer disparat. Feia alçà la meva senyera lligarà al coll corrent. Mig tancava els ulls. L’aire del matí fresquet m’acariciava la cara, m’agradava aquella sensació.
CREK De sobte un soroll molt fort i un mal terrible. Estava estirat al terra
-Hola, ¿estas bien?
Un nen em va preguntar . Em vaig aixecar. M’havia xocat contra un arbre. Un home va vindre corrent.
-Esteu bé. Digam un telefon que truco als teus pares.
-No, no. Ja i vaig caminant-vaig aconseguir dir.
Quant l’home és va allunyar el nen em va dir que m’acompanyava a casa . No m’hi vaig negar però quan vam sortir del centre del poble no em vaig poder contindre el mal. Em van començar a regalimar les llàgrimes.
Vam trucar al timbre i quant estava entrant amb la mare estirant-me el braç i preguntant vaig veure el nen marxant.
-No marxis. Si vols quedem ara per anar a fer un vol?
Va venir corrent.
-Passa, passa. Seu al sofà que ara vinc-vaig voler entretenir-lo
No vaig veure si entrava o no, la mare ja m’havia arrossegat fins el lavabo.
Em va rentar la cara amb sabó i desprès m’hi va posar iode. La cara em picava molt i apart,ara tenia tota la cara groga i plena de rascades.
El nen hi era.
-Anem a fer un tom?
-I tanto- va respondrem
Quant ja estavem sols vaig començar:
-Hola com et dius
-Yo Me llamo Miguel ¿i tu?
-Jo Oriol i tinc 12 anys. Saps parlar català?
-No, es que yo me mudé hace una setmana. Vivia en Badajoz.
-A quina escola aniràs
-Al CEIP La senyera
-Igual que jo que divertit
-Una pregunta que es esta capa?
-No es una capa es la senyera. La senyera fa molts anys que exiteix. Es la bandera de Catalunya. Avui es la diada de Catalunya.
-Sabes sus origenes?
-I tant. Escolta es aquesta. Bebobinem, som al segle IX.
Segons aquesta llegenda, quan Guifré el Pelós regia els comtats catalans, va anar a lluitar al costat del rei franc, atacat pels normands, i gràcies a la seva ajuda els va poder vèncer. Tanmateix Guifré fou ferit greument. L’emperador franc va voler agrair-li l’ajuda i la seva valentia a la batalla i li va dir que li demanés el que desitgés com a recompensa. Guifré li va demanar tenir un escut d’armes. L’emperador va acceptar i després de mullar-se quatre dits amb la sang de les ferides de Guifré, els va passar per damunt l’escut del Guifré, que era daurat. L’escut va quedar marcat amb les quatre barres de color vermell. Així va néixer l’escut català i la bandera catalana.T’ha agradat?
-Mucho i en la diada que haceis?.
-Vine hi t’ho ensenyaré. Aquest any es el tricentenari. 1714-2014. A la biblioteca fan un teatre del tricentenari el vols veure?
-Vamos, puede ser divertido.
Eren titelles. Representaven la derrota de catalunya. Al final ens van regalar un conte on ho explicava i el resum que aqui teniu.
“L’11 de setembre de 1714, després de tretze mesos de setge, la ciutat de Barcelona va caure en poder de les tropes francocastellanes en el que va ser el capítol final de la Guerra de Successió a la Corona hispànica.
Amb aquesta derrota, Catalunya va perdre les seves institucions nacionals de govern —la Generalitat i les Corts—, i va ser sotmesa a un govern de nova planta caracteritzat per la forta repressió i per la centralització L’11 de setembre de 1714, després de tretze mesos de setge, la ciutat de Barcelona va caure en poder de les tropes francocastellanes en el que va ser el capítol final de la Guerra de Successió a la Corona hispànica.
del poder en mans de la monarquia i els seus representants.
La ciutat de Barcelona, a més, va perdre el seu sistema secular de govern —el Consell de Cent— i va patir una forta destrucció, empitjorada per la decisió de les noves autoritats d’enderrocar una part del barri de la Ribera per tal d’edificar-hi una imponent ciutadella militar que tindria la missió d’evitar nous actes de rebel·lió contra el poder borbònic.
La batalla de Barcelona va ser molt sagnant i va implica tots els sectors de la ciutat. El sacrifici dels barcelonins i el seu posterior esperit de superació van fer que la data de l’11 de setembre, tot i la derrota, esdevingués un símbol de la voluntat catalana de seguir existint com a entitat nacional.”
En acabar vam veure que era l’hora de l’Ofrena floral.
-Mira, són les 12, anem a veure les ofrenes florals?
- ¿Que son?
- Es un acte el el que les institucions del poble porten flors a un monument deicat a Rafael Casanoves. Els que manava a Barcelona. El que en el teatre portava una perruca.
-Vamos, tengo curiosidad.
Les flors eren espectaculaes. Amb l’escut del barça, la senyera, els partits politics…
Vam estar-ho mirant fins que ens vam adonar que ja era la 1 i mitja.. Vam anar a veure els pares del ell perquè volia presentar-me .
-¿Quieres quedarte a comer?-em va proposar la seva mare.
-Es que me estan esperando .
-No te preucupes ya llamo- va continuar.
I aixi que em vaig quedar a menjar. Els plats eren rarissims però extravagants. Aquest era el menu:
- sopa de cebolla
- migas extremeñas
Em van explicar que eren plats tipics de Badajoz.
-A les cinc haig de marxar- Vaig dir
-¿Porqué?- em va preguntar el pare.
-Es que haig d’anar a fer una actuació castellera- em vaig justificar
-¿Qué són?- em va preguntar el meu amic
Són torres humanes.-Vaig explicar
“Els castellers són una tradició catalana que es ve celebrant des del segle XVIII i es fa a
molts llocs de Catalunya. Els castellers són un grup de persones de totes les edats que
formen una colla i es dediquen a fer castells humans a les festes populars.
Un castell té tres parts: la pinya que es la base del castell; el tronc que és la part intermèdia; i el pom de dalt que són els tres darrers pisos. Les persones més fortes i més grans es col·loquen a baix i els més petits a dalt. El nen o nena que puja a dalt de tot es diu enxaneta. Hi ha molts tipus de castells i cadascun rep el un nom segons la seva altura i amplada, per exemple, un 3 de 10 significa que és un castell de 10 plantes amb 3 persones en cada una; i un 5 de 8 significa que és un castell de 8 plantes amb 5 persones en cada una”
-¿Puedo ir?- va preguntar a la seva mare
-Si hijo y haz fotos- Va dir ella
Vem marxar a casa.
-Mira aquesta es la nostra roba. La camisa la faixa i els pantalons. Cada colla te la samarreta d’un color. nosaltres la tenim de color grana.
-¿Para que sirve la faja?
-Es posa a la cintura i es per que els altres es pugin enfilar. Ja estic, anem?
Ens vam encaminar fins a la plaça.
Li vaig ensenya les parts: la pinya, el tronc i el pom de d’alt.
-Si et ve de gust pots anar a probar allà amb aquell senyor mentres faig l’actuacció- li vaig proposar.
-Que diver. Venme a buscar quando acabes.
Va aconseguir (després de molts) un pilar sense aguantar-se a la farola. Nosaltres vam fer cinc castells. Jo participava en un 4 de 8 amb agulla i amb un 2 de 7.
Quan es va acavar el vaig anar a buscar. La suor ens regalimava.
Vam anar caminant fins que en una cruilla ens vam separar.
-Nos vemos en el colegio.-Es va acomiadar.
-Millor a la festa major-Vaig acabar la conversa.
Estic segur que s’ho va passar bé. Somreia molt i potser també s’apunta als castellers. Ja veurem.
.jpg)
0 comentarios: