Contes infantils

14:04 Unknown 0 Comments

Hola sóc en Topi, mireu per la finestra. PLOU. Així que us explicaré un secret.

Com tu, quan m’he llevar tenia moltes ganes d’anar al parc amb els meus amics com havíem quedat ahir. Al obrir la finestra, estava plovent a bots i barrals. M’he decebut molt perquè si plou , la meva mare no em deixa sortir.

M’he quedat amb el nas i la boca enganxats al vidre,  observant com cada gota fa el seu recorregut.

¡“Quina sort que tenen, poden sortir”! he pensat “es curiós que l’aigua caigui. Per què deu ser? Com que demà és dilluns li preguntaré a la Mica (la meva professora)”

L’endemà al matí li vaig preguntar.

-Mira ara us llegiré un fragment de“El llibre dels perquè” de Giani Rodari i ja veuràs com ho entens.

“Si em prometeu no riure, us respondré que plou per culpa del sol. És la veritat pura i simple. El sol fa evaporar l’aigua de la superfície dels mars, dels llacs i del rius. Aquest vapor d’aigua es passeja tranquil·lament per l’aire, quan vet aquí que se li tira al damunt un corrent d’aire fred.  Aleshores el vapor, esverat, es condensa en milions de gotetes d’aigua que formen els núvols que s’escapoleixen ràpidament. Però el corrent d’aire fred els empaita, i les gotes d’aigua cada vegada es fan més grosses i més pesants, fins que cauen damunt teu. Llavors tots cuiten a agafar el paraigua.. Xim, xim, xim, cauen gotes.

Xsss, Xsss, Xsss, Xsss, com plou! Quin xàfec!

Bzings, Bzangs! Quins llamps!

Brorrrroummm! Quin tro!

Plif! obrim el paraigua!

Txim! Txim! M’ Com esternudo! Ja m’he refredat!

Avui hi ha núvols al cel?…  Si? Doncs us proposo un joc… Juguem a mirar els núvols i cerquem formes d’animals i d’objectes diferents! A veure qui en veu més! Gairebé cada dia el cel s’omple de combinacions infinites i, irrepetibles, passen pels nostres ulls cecs, ennuvolats per les petites preocupacions diàries.

Mirant el cel i jugant a cercar imatges noves, obrirem de bat a bat els nostres ulls a un horitzó de respecte vers l’aire, l’aigua, la terra, els ser vivents i envers nosaltres mateixos!”-Va llegir la Mica

-A mi no m’agrada que plogui perquè no podem sortir- Va dir en Comi (un company d’en Topi).

Ni a mi. -Van respondré un quants alhora.

-Mireu nens, si plou podeu quedar a una casa i fer un teatre. Segur que us quedarà molt bé i ens el podreu fer a col·legi. I si plou poc, podeu fer alguna escena a fora. Això si, amb capelina o paraigües.

-Doncs així ja sabem que fer quan plou. Gràcies Mica- Va acabar en Topi

-I ara feu tres restes del darrere….

La ciutat submergida

Un bon dia d’agost, navegava per la mar dorada un vell pescador. Ell vivia a un poblet de mariners prop de Tarragona. Es deia Abel. De jove ja havia fet de pescador amb aquells vaixells tant grans. Ara, cada dia amb la barca anava a fer un tomb, pescava algun peixet i se’n tornava.


Aquell dia feia bona mar i seguint la seva rutina va agafar la barca i se’n va anar. Quan ja no es veia la platja, ni els turistes empipadors, va veure un punt daurat. Com més s’hi acostava, més gran es feia. En tots els anys que havia fet de mariner, mai no havia vist res de semblant. Va sentir molta curiositat així que va decidir submergir-se. Va agafar el vestit de bussejador i sense pensar-s’ho. S’hi va acostar. Quina sorpresa es va endur! Havia trobat un poble d'or. Estava habitada per peixos i éssers marins.


De seguida van venir una espècie de peixos amb cames. Eren els guàrdies. S'anomenaven GUADIS. El van portar fins al rei. Era com una sirena però amb home. El rei portava un pal d'or decorat amb peixets. El rei va explicar al mariner que tots els que entraven aquesta ciutat no podien sortir mai més de l'aigua. Que tenia dos hores lliures i després, es convertiria amb peix.

Va comença a nadar i amb les dues hores va portar a la seva família fins al mar. Van convertir-se en peixets de colors. El rei els va acollir com a fills i van començar una nova vida.

RING, RING .

-Bon dia Joan- el va despertar la mare
-Quin somni he tingut avui!- li va explicar
Al final tot era un somni...........o no?

El meu retorn

Ara us n'explicaré una que m'he empescat tota soleta,  però primer em presentaré. Sóc una puca que per costum em diuen"Petardo".  Aixó s’ho va inventar el padrí Lluís,  però tornem a la meva presentació.  En veritat em dic Ester.  Sóc alegre i sempre estic contenta com un gínjol i vaig vestida perquè les puces vivim no entre pèls.

Tinc una germana que és diu Eva,  però amb el costum de canviar el nom als nens del meu padrí,  i diem Bitxo.  A ella també li va passar una de grossa però això és una història diferent.

El meu pare és en Ramon i treballa en una parada del mercat de Canovelles i,  la meva mare és diu Anita,  és professora de primària a Canovelles i catequista.  Vivim amb un ós polar que és diu Blue.  Té una sang més dolça i quan ens van ensenyar aquella casa(el seu cos)  ens hi vam quedar a l’acte.  Pensareu però …. i jo us contesto. les puces mengem la sang dels animals i vivim als animals sense que acabeu de pensar.  El Blue viu al Pol Nord on hi fa molt fred. Jo tenia un problema i bastant greu A mi no m'agradava gens el fred i direu,  doncs perquè vivia?  I ja us dic ara que és perquè vivim amb família.  Un dia vaig decidir que aniria a buscar un lloc on estigues calentona.  Això no va ser gens fàcil.  Els pares deien que era massa petita i que el món era perillós.  Quan li deia a la meva germana és posava a plorar.  Al final els vaig convèncer perquè vaig buscar un grup d'animals perquè em portessin al lloc on volia.  No va ser bufar i fer ampolles.  

Primer vaig fer d'itinerari.  Vaig decidir agafar "un vaixell".  Era el pingüí Pin.  Un vell amic del meu pare.

-Nomes et puc portar fins a l'  extrem del Pol Nord.  Sinó faria massa calor.  Allà hi ha un colom que et pot portar fins ben lluny-  em va recomanar.

Després de donar-li les gràcies vam quedar que marxaria a les 10h de l'endemà.  Vaig fer les maletes corrent i,  estava més nerviosa...  Em vaig acomiadar amb mil petons i mil i una abraçades.  Em van acompanyar fins al"port',  el mar on estava en Pin i me'n vaig anar tota decidida.

Al cap de dies i des,  cansat de mullar-me,  vam arribar a la punta més llunyana del Pol Nord.

-Adéu i gràcies per tot-em vaig acomiadar d'en Pin.  Mentrestant el sanava allunyant jo no sabia què fer,  estava paralitzada.  Pero de sobte vaig sentir...

-Que marxa Tavió',  que marxa l'avió"-  i això ho deien les puces veient que no tenien el tiquet i que ja estava molt ple.  L'avió era en Colomí,  un colom que els

"tiquets"  volia que siguessin pinyons per menjar.

Jo tinc tiquet,  jo tinc tiquet!  cridava sabent que els que estaven a terra no tenien tiquet.

No va servir de res.  Veia com l'avió s'enlairava i per no permetre escapar l'oportunitat de agafar un'avió sola em vaig agafar al peu d'un altra puca.

-Ei,  no t'enganxis!-  em deia mentre sacsejava el peu.  Al cap d'una hora de patiment per no caure,  vaig caure.  No sé que seria millor,  si agafar l'avió o no perquè després vaig patir.

Vaig anar a parar a un zoo de Valencia,  amb un mono petit.  Era trapella i atrevit.  -Vull tornar a casa!, vull el papa i la mama- vaig cridar sapiguent que els metges venien cada dia a revisar que els animals no tinguessin puces.  Estava completament sola.

En aquel moment se'm va ocórrer fer la dansa de la pluja perquè no vinguessin els metges o veterinaris. Va ser inútil.  Van venir amb capelina.  Quan em van de treure puces em vaig posar a plorar i,  zum,  vaig patinar amb la gota mes grossa.  Vaig anar directe a la claveguera. No sabia nedar però aixo no em va causar problemes em va caldre nedar gaire perquè vaig entrar directament a la panxa d un cocodril.  Quan tornar a obrir la boca a causa d'un esternut vaig sortir com si tingués un coet al cul.

Vaig veure unes escales i sense pensar-m'ho les vai pujar de tres en tres.  Estava a la neu.  Pensareu,  ja es tornarà a queixar pel fred.  Dons no Us equivoqueu!  Aquest cop estava contenta perquè això és una senyal de casa.  Estic a prop de casa!-  vaig cridar tan fort com vaig poder.

-On ets?  Qui ets?-  em va escridassar.

-Estic a la teva espatlla i sóc una puca! -vaig dir-li,

-A doncs surt! -va dir

-Si em portes al Pol Nord-  li digué posant-me xula,

-Tonto,  que ja estem al Pol Nord,  i jo no t'ajudo.  Te les apanyes tu solet!  em va cridar enfadat mentre em tirava a la neu,

-M'està pujant la mosca al nas!  continua.

-Un mapa si plau!  I no et molestaré més!-  li vaig suplicar mentre us marxava. S’allunyava i no donava resposta.  M'havia tornat a quedar sola però, de sobte, un pes em va aixafar la cama dreta em vaig dit.

-Ai quin mal.  Crec que m'he trencat la cama- em vaig dir.  Segurament a l'humà li va fer pena. Vaig mirar el m'havia caigut i era el mapa que. Ja tinc el mapa!-  em vaig consolar ja que tenia la cama trencada Ja podia tornar a casa però vaig pensar i...  no podia tomar casa perquè m'havia trencat la cama.  Sinó sigués per aquell humà ja seria a casa!  Vaig cridar amb totes les meves forces posant-me de mala lluna.

Una marmota que estava hivernant va sortir del seu cau.  

-Que passa aquí?  -preguntar

-No trobo casa- li explicava. Li vaig explicar la meva historia i que volia tornar amb en Blue...

-En Blue és molt amic meu!!!!- em va dir després de presentar-se.   Avui ve a sopar ja que és el seu aniversari.  Quedat aquí i quan arribi enganxat.  

Al cap de dues hores en Blue va arribar.

-Posa’t a la caixa d'allà- em va dir

Jo m’hi amagà. Estava fosc però de sobte algú m'agafa.

Felç aniversari,  Feliç aniversari... cantaven.  

Ja ho entenia,  era el regal d'en Blue.

I així ser el meu retorn amb en Blue i la meva família.  Vam fer festa grossa i aquell dia tan feliç vam mirar estels.  Cosa que els animals fem quan estem contents!