Mai no es deixa de somiar

22:02 Unknown 0 Comments

Capítol 1
Des de que vaig néixer em vaig trobar en un món estrany, la gent només pensava en treballar i eren tots una colla de pessimistes. Ai, Jo sóc en Marc un noi de 16 anys alt i prim. Sempre estic investigant i intentat entendre aquest comportament.
Ja se que pensar en el treball està bé i s’ha de fer però el que jo tenia al voltant no era gent que treballava quan tocava i prou, jo estava enmig de un munt de persones que estaven obsessionades per la feina, allò era una addicció.
La seva vida era anar de casa a la feina, fer més hores que un rellotge i després tornar a casa a sopar i dormir. I el cap de setmana es llevaven d’hora per netejar tota la casa i preparar tot el menjar de cada dia de la setmana.
A mi m’estranyava perquè jo no era com ells jo era una persona que no m’agradava això de treballar tan i no em sortia de dins com als meus germans, pares, cosins, tiets... era com si jo fos diferents a tothom, tenia una manera de fer i de pensar diferent de tots ells. A través de tot això vaig sospitar que alguna cosa no m’acabava d’agradar i vaig decidir investigar una mica.
Un dissabte quan la meva mare estava netejant la casa jo em vaig posar al seu costat:
  • Hola mare- li vaig dir
  • Hola Marc- em va dir ella
  • Mare et puc fer una pregunta?-li vaig preguntar
  • Si esclar- Va dir fent una cara estranya
  • Perquè treballeu tan?
  • Perquè ens han confiat una feina i s’ha de complir, pensa que una persona m’ha confiat una feina que he de complir- Explica amb una cara de satisfacció
  • Ja però al teu contracte diu 8 hores diàries i no 15!- Vaig exclamar
  • Però m’encanta treballar em surt del cos -va dir
Vaig deixar aquí la conversa perquè no en trauria res de bo. Aquí hi havia alguna cosa que no trobava bé. Tota la ciutat treballava un munt d’hores menys una persona, l’alcalde en Jonas Fertes. Era un senyor d’uns 40 anys que sempre que el veia estava assegut a una cadira amb unes senyores al seu costat. Vaig decidir investigar-lo.

Capítol 2
Amb aquesta decisió que vaig prendre sabia que em podria posar en risc la meva vida perquè tenia un seguit de guarda espatlles sempre al seu costat però volia treure l’entrellat d’aquest misteri. Em vaig haver de preparar per si algun dia em trobava en alguna situació més complicada.
Vaig agafar la pistola que cada habitant de la ciutat tenia per a ocasions especials i me’n vaig anar al descampat de darrere una fabrica abandonada. Vaig trobar una llauna que la vaig fer servir de diana per poder practicar. Vaig estar practicant. La primera vegada no li vaig donar, la bala va passar a un metre de distancia de la llauna. Vaig passar-me tota una tarda practicant i practicant fins que li vaig donar 10 vegades seguides. Quan ja tenia la suficient habilitat controlant la pistola vaig veure que em faltava forma física. Havia d’anar al gimnàs.
Però tenia un gran problema que era que al gimnàs només hi entraven els esportistes professionals que s’estaven hores i hores entrenant-se. Jo com que no era professional vaig haver de buscar-me un entrenament sense els aparells del gimnàs.
Dit i fet em vaig preparar un horari d’entrenament: cada dia sortia a córrer dues hores, quan arribava a casa havia de fer cent abdominals i cent flexions, després agafava unes peses que hi havia per casa del meu rebesavi (que era un esportista professional) i em dedicava a aixecar-les.
Això ho vaig estar fent durant dos mesos fins que vaig adquirir una forma física adequada pel que volia fer. Vaig pensar que em seria molt útil i millor si érem dos els que hi anàvem. Però no sabia qui ho voldria fer i deixar els estudis de banda. Vaig estar pensant i pensant i no s’hem va ocorre ningú ja que tots es passaven els dies estudiant.
Per un moment em vaig sentir sol, que no tenia ningú, ja que tots estaven sotmesos a una manera de treballar que no paraven mai.
Donades les circumstancies vaig veure que ho hauria de fer sol. Em posà a buscar els plànol de la casa de l'alcalde.

Capítol 3
Ell vivia en una casa gran de quatre plantes. A la primera hi havia un menjador gegant i una cuina de restaurant. Tenien un jardí amb una piscina i unes hamaques elegants. Després a la segona planta hi havia el seu dormitori i una sala amb un televisor de 60 polzades. I a les dues altres plantes els plànols no deien que hi havia. Crec que el millor que puc fer serà entrar per el sistema de clavegueram i després pel sistema de ventilació.
Dit i fet vaig agafar una roba negra i vaig entrar al clavegueram de la ciutat. Era com a les pel·lícules, brut, fred, ple de rates corrent. Segons el mapa que portava hi havia una reixa que donava a la casa de l’alcalde.
Era una reixa metàl·lica i resistent em vaig estar una bona estona intentant tallar-la amb unes alicates que tenia a la navalla multi usos. Quan la vaig aconseguir tallar em van aparèixer dos guàrdies. Un em va donar un cop de puny a la galta, el vaig esquivar i li vaig donar una puntada  a la panxa. L’altre em va agafar i em va llençar al terra. Jo estava estirat al terra vaig donar-li una puntada a la panxa tan forta que va caure al terra immobilitzat.

Em sabia greu per ells però no hi podia fer res més. Caminava per les clavegueres de casa l’alcalde quan vaig arribar a una sala que hi havia maquines. Hi havia un reixa del sistema de ventilació per on m’hi vaig esmunyir. Aquells passadissos eren llarguíssims i eren un laberint. Vaig veure la primera sortida d’aire. Era la del menjador, on estava l’alcalde assegut a una butaca llegint una revista quan estava passant s’hem va caure la navalla multi usos i va fer un soroll que va fer girar a l’alcalde. Per sort ell no es va preocupar a que havia estat. La vaig agafar i vaig continuar caminant pel conducte de ventilació. En arribar a la pujada per anar al segon pis vaig notar que quan passava per sobre anava fent sorolls fins que de sobte...
Capítol 4
Va fer un “crek” i es va trencar en dos. Vaig caure fina anar a parar al llit de l’alcalde. Vaig córrer a amagar-me sota el llit. Vaig passar hores allà pensant com podria sortir d’aquesta situació. Quan es va fer de nit va arribar l’alcalde a l’habitació. Es va posar el pijama i es va anar a dormir. A la mitja nit vaig intentar sortir de l’habitació però quan estava a punt de sortit va sonar l’alarma. Van arribar dos homes corpulents que em van agafar i em van deixar inconscient. No en recordo res més:
Em vaig despertar en una sala grisa i fosca. Era una mena de presó. A l’habitació on em trobava només hi havia un llit i un mirall. Va arribar un home alt i corpulent:
-Que hi feies tu a la casa de Molt Honorable Senyor Alcalde?- em va preguntar
-Estava treballant. Soc un electrisista- Vaig mentir.
- Això s’ha de consultar, romandràs tancat en aquesta cel·la fins que se't jutgi- Va dir ell.
Anaven passant les hores i jo estava tancat sense poder fer res. A l’hora de sopar em van portar un plat de llenties i res més.

A les 21 hores van dir que era l’hora de dormir i van apagar el llum. Vaig intentar dormir però no podia, allò no era un llit sinó que era un tros de fusta que els fusters donen a l’alcalde. De sobte va aparèixer una petita llum blava al mirall. M´hi vaig apropar i “zumm” em va xuclar cap a dins...

Capítol 5
Vaig entrar a un passadís fosc amb unes llampares que feien poca llum. Vaig seguir el camí fins que vaig arribar a una immensa porta. Era groga amb ratlles grises. Quan em vaig apropar es va obrir i vaig entrar en una sala plena de gent amb ordinadors. Quan vaig entrar va vindre una noia alta amb el cabell ros. Em va estar explicant que eren una organització que investigava l’alcalde i els seus assumptes.  Va començar a explicar que investigaven l’alcalde. Que eren un grup amb les persones del poble que no eren addictes al treball.
Em van preguntar:
  • Però tu que hi feies a casa l’alcalde- li vaig preguntar
  • Esque volia investigar-lo- Vaig respondre
  • Ahh pos així segur que seràs bona aquí, sempre que t’hi vulguis quedar- va dir ella
  • I aquí com funcioneu?-vaig preguntar
  • Aquí som com una gran família, això es una casa enorme.
  • Pos em quedo, a fora es un món controlat.- Vaig dir.
Em van estar ensenyant el lloc. Estava molt decorat però era a sota terra. La meva habitació era molt gran i pintada de blau amb un armari vermell. hi havia una taula amb un ordinador. Hi havia un boto que quan el aprestaves s’obria un olograma amb una pantalla on podies controlar tota l’habitació, parlar amb altre gent i buscar informació. Em van donar un telefon mòbil d’última generació.

Capítol 6
Estava cansat i no podia més. Vaig descidir que descansaria una mica. Em vaig estrar al llit. Era tou i suau. Com una manta del bebè.
Un soroll em va despertar. Era el mòbil. Va sortir un olograma amb un missatge i , el vaig obrir. Va sortir la Judith, la noia de la sala de control, dient-me el següent missatge: “Benvolguts i benvolgudes a tots els membres de la nostra organització. Informem als diversos membres de les activitats previstes per aquest matí. Tota la gent amb el codi 053422A  (els de control de càmeres) posaran a pràctica la nova invenció que han creat els nostres laboratoris. Infiltraran uns microrobots a la casa de l’alcalde per netejar i arreglar totes les nostres microcàmares. ELa gent del codi 044223355C (els científics) es dedicaran a treballar amb el projecte MOROTE, un projecte que consisteix a intentar entrar a la càmba superior de la casa de l’alcalde. La gent amb codi 04286O (els espies) es posaran a treballar i a dissenyar estratègies. Tots els membres amb codi 02428E (els presidents) tenen reunió. Per acabar, voldria persentar-vos a una nova incorporació. En Marc, per les seves aptituds demostrades al seguiment que li vam fer, serà un representant del codi 04286O juntament amb mi, la Judith.  Dintre de 1 hora tothom al seu lloc de treball. Molts gràcies.”
Així va acabar. Soc un dels representants dels espies. Serè un dels líders de l’organització. Tot aquest món em fascina però tinc una mica de por. Només tinc 14 anys.
Capítol 7
Quan va ser l’hora vaig anar amb la resta de gent del grup del 042860O. Mentre caminava tothom anava felicitant-me. Al arribar a la sala la Judith em va presentar a la resta de gent. Eren uns 12. Jo em vaig asseure al seu costat i en va dir que jo seria el líder dels 042860O juntament amb ella i que seria Copolit que era con s’anomenava als membres del govern. Alla no hi havia cap líder que manes sobre tothom. Hi havien uns quants líders de cada grup que es reunien un cop per setmana i planificaven i governaven entre tots.
El primer em van explicar el que voien fer. Segons havien observat, l’alcalde, a la planta 4 de la seva mansió hi tenia una enorme sala amb molt gent treballant-hi que no sabien que hi havia a dins.
  • Hi de haver aguna cosa molt important ja que l’alcalde hi té molt seguretat- Va dir la Judith
  • Si ja que tots els treballadors que hem interrogar no n’han dit res. Judith, els nostres companys han trobat que hi ha una substancia que tenen tots els treballadors de la planta 3 a la sang però encara no saben perquè serveix.- Va dir en Pere.

Com que encara no teniem els resultats de perquè servia la substancia vam decidir que esperaríem a que tinguesim més informació. De moment nomes estarem espiant les entrades i les sortides de a seva casa.


Capítol 8
Després de la reunió, vam anar amb la Judith a prendre un café al menjador. Mentres estavem al menjador, va començar a sonar l’alarma i als nostres telèfons va començar a sonar una alarma. La Judith em va dir que haviem d’anar a la sala de control inmediatament. Al arribar ens van explicar que havia entrat una dona a casa l’alcalde i que en aquell moment l’alcalde s’havia posat molt content. Aquella dona pel que havien trobat va ser la seva millor amiga a la seva infància. Van activar un micròfon i es va sentir:
  • Hola Maria, quina il·lusió tornar-te a veure- va dir l’alcalde
  • I jo a tu - va dir la Maria
Després la Maria li va explicar que estava passant per aquí i que el va venir a veure.  Ell inmediatament li va oferir si volia quedar-se a dormir a la seva casa i ella va dir que si.
Aquesta situació va fer que a la sala de control la gent estigues més nerviosa ja que hi havia la possibilitat de que es quedes per sempre…
Capítol 9
Després de moltes hores, la Maria va marxar de la casa i tota la tensió de la sala de control va disminuir. Aquell fet va fer que es convoques una reunió urgent amb tots els membres del consell.
Quan hi vam ser tots la Judith va anunciar: “Tenim un problema important”. Aquestes paraules van fer que entre els membres del consell hi hagués un xivarri fins que la Judith va tallar-los amb un “Silenci!”. Tothom va callar i em va passar el torn de paraula perquè expliques el problema que tenim al davant:


  • Estimats companys, fa dues horetes a la casa de l’alcalde hi ha hagut una persona poc usual. L’ha vingut a visitar una ex-companya de escola amb la qual s’ha notat una atracció diferent. Els nostres companys de la sala de control han arribat a la conclusió de que entre l’alcalde i la Maria hi podia haver hagut alguna història. El nostre principal problema és que es quedi a viure a casa seva.- Vaig explicar
  • Moltes gràcies Marc- Va afegir la Judith
  • Tinc una solució- Va cridar una veueta al fons.
  • Si Joan- Li va donar el torn de paraula la Judith
Capítol 10
A la reunió es va arribar a la conclusió de que s’havia de espia constantment a la Maria i que els historiadors i cientifícs buscarien informació sobre la Maria. Vam programar una reunió al cap de quatre dies.
Al soritir la Judith em va dir que si volia que li ensenyes el recinte i jo vaig aceptar. Estava format per 4 plantes subteranes. A la quarta hi havien els laboratoris i els ordinadors. A la tercera hi havien totes es sales s¡de control, les sales de reunions i altres sales. A les altres dos sales era on la gent hi feia la seva vida. a la segona hi havia la escola, el metge i les habitacions i a la primera planta, hi havia un bar, unes botigues de roba, el menjador i la plaça que era un espai on s’hi feia de tot. Després em va estar explicant que alla quan una parella és vol casar ha d’anar a l’ajuntament i se li donarà unes “cases” que estan compostes per dues o tres habitacions i un estudi.


Capítol 11

Desprès de la visita per les instal·lacions, me'n vaig anar al bar i vaig coneixer una noia que es deia Addy. Em va dir que estava al grup de científics i vivia dues habitacions més avall que la meva. em va dir que al seu grup de científics estaven investigant en la creació de noves armes i nous aparells tecnològics. A part de la feina em va explicar el seu passat. Ella era una noia molt treballadora com tota la població fins que un dia, quan tenia 13 anys es va caure per unes escales i ningú sap com se li havien passat les ganes de treballar. Quan l’alcalde es va adonar del que lai havia passat, gracie als metges, la van tancar a la presó fins que l’organització  la va rescatar.
Al cap d’una estona em van cridar perquè hi havia un nou descobriment que em volien ensenyar un científics. Vaig haver de deixar a la Addy però vam quedar per a les 12 de la nit que jo anés a la seva habitació per jugar a un joc.

Capítol 12

 Al arribar a la sala de control hi havia molta gent i tothom amb cares molt alegres. Hi havia el grup de científics drets amb una pantalla gegant i un munt de potets al damunt. Eren de diversos colors: blaus, verds, liles, vermells ,roses... i no paraven de sortir bombolles dels tubs.
La Judith estava sentada al seu lloc parlant amb el cap d'aquell grup de científics. Tenia una cara alegre, i estava molt feliç. Estava molt impacient per saber quina noticia ens portarien perquè semblava molt bona...
Em seure al costat de la Judith i em va dir:
-Hola Marc!- va exclamar ella
-Quina cosa han descobert?- Vaig preguntar amb impaciència

-No ho sé però m'ha assegurat que ens ajudarà molt per perfeccionar la nostra investigació- va dir.

 Capítol 13
La reunió va començar.
- Hola a tots - va dir un dels cientifics.
"Hem convocat aquesta reunió d'urgencia per dir-vos que em trobat una substancia a la pell de totes les persones que estan obsessionades per la feina"
Tota la gent de la sala va posar una cara de sorpesa i alhora de precupació ja que sabien que era cosa de l'alcalde. La sala es va començar a omplir de soroll fins que de cop i volta la Judith es va aixecar i va dir "Silenci", es va fer un silenci bestial.
- Siusplau, deixem esplicar als nostres científics més detalls- va anunciar la Judith
- Gràcies, com us deia es una substancia microscopica formada per unes particules que encara desconeixem però esperem saber-ho ben aviat. Les hem trobat inspeccionant la jaqueta d'una noia que la perdre ahir. Desprès de saber això ens hem dedicat a mirar-nos a tots els que som aquí i cap de nosaltres té aquestes partícules. Això ens ha fet arribar a la conclusió que aquestes particules són les que provoquen l'obsessió per la feina. Per a qualsevol novetat us informarem.
- Moltes gràcies- vam dir tots els caps de cada grup.
- Que us sembla si posem un misatge informatiu per totes les pantalles per informar a tothom? -vaig preguntar
- D'acord - van dir tots
Vaig marxar i vaig anar cap a la meva habitació a rumiar. Em van vindre moltes preguntes al cap: l'alcalde vol manipular a tothom?, per què?, com ho fa?... A les 9 en punt va sortir la noticia per les pantalles, "Hola a tots, avui els nostres científics han fet un gran avanç. Han descobert una substancia que es troba a la pell de tots els obsessionats i que nosaltres no la tenim. Es creu que es la que provoca l'obsessió de tothom. Demà cada grup parlarà de com actua. Motes gràcies". Així. Acabar el misatge. Vaig recordar que havia quedat amb l'Addy a les 12 em vaig arreglar i vaig anar a sopar.


 Capítol 14
A les 12 em vaig plantar a la seva habitació.
- Ei Marc, si que ets puntual! - va exclamar ella
- Hola, ui que guapa que t'has posat!- li vaig dir
La veritat es que es veia que s'havia arreglat ja que potrava un vestit vermell i s'havia maquillat.
-Gràcies tu també tas arreglat- em va dir ella. T'he fet venir perquè nescesitava algú per parlar i avui a la cafetería he vist que eres la persona ideal.
-Ah doncs moltes gràcies. I que es el que em vols dir?- li vaig preguntar
- La meva història. Jo també era un nena que només feia que treballar, la rutina de despertar-te, anar a l'escola, fer els deures i anar a dormir. Tot aixó va canviar quan em vaig caure i s'em van passar les ganes de treballar. La meva mare em va portar al metge u es qusntes vagades fins que un dia el metge els hi va dir als meus pares que es quedessin fora, jo vaig entrar i em vaig trobar a l'alcalde que em va portar a una sala on em va fer unes perguntes i desprès em va dur a la pressò. Mai he pogut veure els meus pares.- em va dir
- Buff- vaig exclamar. I que els hi van dir als teus pares?
- Els metges els hi van dir que em vaig escapar - va dir-me amb cara de tristesa
- S'ha de ser molt cruel per fer patir així a la gent- vaig protestar
La veritat es que em feia molta pena ja que es notava que els trobava a faltar i que li molestava no haber pogut despedir-se dels seus pares. En canvi per part meva va ser descisió meva marxar de casa per anar a espiar a l'alcalde.

Despres vam estar parlant de la organització fins que vam descidir anar a dormir ja que l'endemà hi haurien reunions.

Subscriure's a: Missatges (Atom)